Join the new world

Ens hem adonat fa ben poc d’un fet clar i real, que salta a la vista de tots: el país està podrit, o millor dit, hem podrit el país. Les acusacions mútues ocupen les portades dels diaris més votats, amb fonament o sense, ja que la veracitat no sembla importar massa en els temps que corren. Aquests atacs directes, sense aclaracions pel poble... Ara parlaré per mi, però de ben segur que aquest comentari es pot extendre per a la gran part dels catalans eEgipcis: m’he perdut, senyors, i és que ja no sé qui roba a qui.


Fotografia presa passejant pels carrers del Caire.

La política eCatalana actual sembla l’espiral del Furius Baco, la que molt probablement coneixeu tots, però prolongada fins l’infinit: mareja. I és que vàrem començar com un tro, i això ho podeu dir millor vosaltres que jo; veu sortir disparats, com al principi de l’atracció, amb ganes i cooperació, i donant-vos les mans veu conquerir un país conquerit per TOvers, el de les Piràmides. Però el temps passa, i aviat venen corbes tancades, pujades i baixades, que fan trontollar un projecte que necessita estabilitat per a funcionar.

Aleshores sembla que el tro eEgipci, o eCatalà, com vulgueu, arriba a una llarga recta en la que no es veu que hi ha al davant; la divisió en dos bàndols està ja feta, doncs, i bé que sabem que per a que el país funcioni, ens hem d’entendre. I fins i tot hi ha qui pensa que pot sortir bé tot allò, que l’atracció seguirà recta, que ningú prendrà mal. Som capaços d’entendre’ns. Però, tat!, els pronòstics més pessimistes, que només podrien preveure aquells amb certa por a les muntanyes russes, es compleixen. Agafeu-vos bé als durs cinturons, amics, que ja hem arribat al present. L’espiral.


I girem, i girem...

Sense tenir un model clar de funcionament, una legislació que tothom respecti, i no fer les coses per ser “aquelles que s'han fet sempre”, no rutllarem, i menys si ho acompanyem d’una guerra oberta interna. No ens portem bé entre nosaltres, i s’ha d’evitar que això faci mal al país. Si som pocs i, a sobre, mal avinguts, més val que tanquem la paradeta.

Així doncs, en les nostres mans està sortir de l’espiral del mareig, vermella com la sang, abans de que sigui massa tard, i de que el nostre vòmit cobreixi a tots els que miren des de baix, expectants. Reedreçem-ho tot, si us plau, perquè el que estem vivint només provoca desafecció en les nostres files. Cada cop serem menys i pitjor avinguts. Tot això no fa cap favor al país. Baixem del Furius Baco, i si voleu, anem al Tutuki, que és més tranquil i ara per ara ens escau millor. Espero de tot cor que des del nou govern de Franjoli, on prendré part, farem els deures.

Rupert Hallamer, Director