Aplicació real de la reforma electoral

Day 2,253, 03:24 • Published in Egypt Cuba • by Rupert Hallamer

Avui em disposo a mostrar com les mesures exposades en aquest article poden ser aplicades en l’actual eEgipte; a passar de la teorització a la pràctica, sense més embuts, ja que no vull que simplement es tracti de paper mullat. Com he dit en més d’una ocasió, no intento imposar res, això no és la Bíblia, sinó que simplement aporto maneres de dur a terme una reforma, en la meva opinió, necessària. Si algú té propostes alternatives, les pot formular comentant o fent el seu propi article; tot el que sigui per bé del país ha de ser sempre acceptat, deixant l’ego de banda.

El punt inicial i més important és l’aplicació d’un sistema català bipartidista degut a la impossibilitat de conciliar les diferències entre les dues faccions principals del país, que podríem personificar en Naboal per una banda i Edahi per l’altra, per raons obvies. Veient això i descartant formar partits nous, el bipartidisme prèn forma, estant el sistema eCatalà dividit entre:

- Països Catalgipcians; el partit amb més membres i més important del nostre país.
- Free Nations Party; el que ha aportat més CPs els últims temps, amb un fòrum intern actiu.

Com bé he dit abans, si algú té propostes alternatives això pot ser canviat.

Els altres partits participants en el sistema eCatalà que proposo, doncs, haurien d’entrar en un dels dos grups que apareixen com a pilars, i aquests haurien d’assegurar llocs principals, de primer ordre, als nous membres. Aquest és un altre punt a tocar; no vull que els altres partits es sentin atacats per aquesta proposta, ens al contrari, han de sentir que la seva situació dins el món polític millora.

Hem de fer que, al entrar en un dels dos grans partits, els membres d’aquell grup que ara es dissol no perdin privilegis. La manera més fàcil de fer això és donar la presidència del partit cada mes a un membre dels grups antics que se li han unit. A tall d’exemple: si els partits principals són A i B, i el partit C decideix unir-se a A, la presidència del partit A s’anirà turnant, un mes per a membres que sempre han sigut de l’A i el següent pels que han vingut de la C. Aquesta mesura duraria sempre que els del partit C ho vulguin; fins que es sentin prou integrats. Augmentant la complexitat de les eleccions de partit, en les que hi prèn part poca gent, disminuirem la de les del Congrés i les Presidencials, més multitudinàries i de més interès. Alhora aquestes dues últimes aniran deslligades totalment de les eleccions a PP, triant congressistes i presidenciables per mèrits, no per pertànyer a una facció o a una altra.

Tancat el problema dels partits, arribem a les eleccions per a CP. Com vaig dir, el sistema bipartidista introdueix el fet de poder aplicar un torn de partits a la manera de la Restauració Borbònica (encara que no ens agradi massa aquest tema), que agafant al peu de la lletra aquesta reforma seria un o dos mesos de presidència del país d’un candidat de PPCC, i un o dos mesos d’un de FN. El candidat s’esculliria mitjançant eleccions al Fòrum; uns comicis que haurien de durar tota la setmana anterior a l’elecció ingame del candidat presidenciable. I això impedirà també dos factors importants per a la societat eCatalana: no perdrem el poder, ja que el vot català seguirà concentrat en un candidat, i cap elit controlarà la presidència d’una forma constant, ja que el torn impedeix precisament això.

Pel que fa al Congrés, trobo que al que vaig dir en la reforma teòrica no se li pot afegir massa: total llibertat de vot; que un dels partits pugui votar sí i l’altre no, i que qualsevol de dins dels grups principals voti el que li vingui en gana, o el que trobi més adient. Si escollim uns congressistes per les seves aptituds és senyal de que ells tindran un criteri que els permetrà votar cap a una banda o cap a l’altra, sense necessitat de veure’s obligats a votar el que no volen, i així no caldran fer votacions primer al Fòrum i després traspassar-les al joc. Tot i això, i com ja vaig dir, en les propostes essencials es poden arribar a pactes pel Fòrum o per l’IRC.

L’altre punt, el fet de que els partits permetin l’ingrés de ciutadans de fora, que cada grup ho apliqui com vulgui, però que ho apliqui. Trobo que simplificant en dues faccions el sistema eCatalà atraurem a aquells eEgipcis que tenen ganes de prendre decisions i que s’espanten al veure tal munió de partits que tenim; i no només als eEgipcis, també a altres nacionalitats, com als mateixos catalans, que veuran un país on no hi ha elits governants, on hi ha dos partits d’ideologies més clares que ara i per tant és més fàcil escollir cap on anar, i on es pot prosperar políticament.


"Cap a eEgipte hi falta gent!" -diran els catalans.

Trobo que tot això que proposo pot ser dut a terme en dues legislatures més o menys; necessita, però, de l’esforç de CPs, PPs i tothom amb una mínima influència per a iniciar i finalitzar de manera exitosa unes difícils negociacions, però que de ben segur faràn el bé per aquest país.

Que tinguem sort.

Rupert Hallamer, Director.