Join the new world

M'he decidit a enriquir el vostre lèxic limitat, més que res perque si us dic coses boniques com fogons o fogones m'agradaria que m'entenguesiu, havia fet un article més ampli pero a l'arrivar a fogo i llegir a Josep Franco http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Franco_i_Mart%C3%ADnez
no m'he pogut resistir a fer un monogràfic amb l'article de l'il·lustre Suecà.


fogó

Després hi ha d'altres d'autoctones autoctones de veritat, reproduisc un article integre de Josep Franco, ja que no he trobat el significat a cap lloc "oficial" a banda de a http://www.racocatala.cat/forums/fil/47107/paraules-dels-nostres-pobles?pag=1


"""""""""""""""""
QUI DIA PASSA...

Fogó
JOSEP FRANCO





Durant els pitjors anys de la repressió franquista, Sueca va ser una illa de “tolerància” per als homes homosexuals. Potser és exagerat parlar de tolerància, perquè també intentaren humiliar-los, vexar-los i escarmentar-los. I això que, alguns, eren i són catòlics practicants i, sovint, compromesos.

Salvador Raga, que descansa en pau fa ja molts anys, era un suecà que treballà quasi tota la vida de jornaler del camp i que, per la seua condició d’homosexual, es considerava obligat a treballar més i millor que els altres homes, sobretot si es tractava d’un treball que exigia força i resistència, com ara plantar arròs o descarregar sacs. I també era un conversador loquaç, un observador agut i un cínic: tot un caràcter.


L’any 40, Salvador Raga i tots els altres “efeminats” del poble, foren condemnats a agranar la plaça de l’Ajuntament cada diumenge a migdia. Quan Salvador Raga va rebre l’ordre, va dir que ho faria, però que es penjaria al coll un cartell amb el nom de tots els “consejeros locales del Movimiento” que s’havia passat per la pedra. I tant l’interessat com la memòria popular són testimonis que Salvador Raga no va agranar mai la plaça.

La “tolerància” va començar uns anys després, segons la llegenda, perquè, a Sueca, hi havia un capità de la guàrdia civil homosexual i, al consistori local, tres o quatre regidors que també “entenien”. Això, sempre segons la llegenda –Déu em lliure d’insinuar que poden haver franquistes i guàrdies civils homosexuals–, va propiciar que Sueca adquirira, en certs ambients, fama de ciutat “homòfila”, no sé com dir-ho millor. I també va propiciar un curiós comerç carnal, que ara no fa al cas.

Quasi al mateix temps, un eufemisme que no semblava tan ofensiu com els insults habituals va fer fortuna entre les classes populars de Sueca: fogó. Un xic que no compartia les diversions habituals dels “gamberros” de l’època era un fogonet. Un home amanerat en excés, que exagerava els gestos o les expressions que ell mateix atribuïa a les dones, era una fogona. Una acció que no exigia gaire esforç era una fogonà. I tots tan amics: els fongons i els altres.

Tot això ho comente perquè, bé siga per la llegenda que he contat, bé siga per la humitat de la zona, que sempre ens té la xufa a remull, és una veritat provada que els suecans –i la majoria de suecanes– tenim un sentit especial que ens fa reconéixer els homosexuals que no es decideixen a manifestar-se com són, Déu sap per què.

Per això, quan monsenyor Reig Pla va dir allò que va dir sobre els homosexuals i l’infern, vaig imprimir una foto de sa eminència, vestit de gran gala, i vaig eixir al carrer, disposat a fer una enquesta, més o menys científica, a 25 suecans de totes les tendències sexuals, polítiques i futbolístiques.

Dels 25 enquestats, un va respondre que no li agradaven els homes que es disfressaven de dona i els altres 24, en observar amb deteniment la foto de l’interfecte, contestaren com un sol home: Eixe és fogó!



"""""